Últimament portàvem massa temps de relax, si bé és cert que cadascú per la seva banda sortia amb bici per entrenar-se, per desconnectar de la rutina o com és el cas de molts, per una necessitat que no sabem explicar; feia massa temps que no ens reuníem per tornar a pedalar.Aquesta vegada ens vam ajuntar en Lluís Hugas, l'Andreu Marsal, l'Andreu Cabot, l'Albert Fitó, en Toni Fitó i l'Albert Teixidor per tornar a escollir, novament com a destí, la Vall d'Aran. Tot i que alguns ja la vam trepitjar per la Transpirenaica 2006 i els Pedals de foc 2009, és un lloc on els senders i els paisatges ratllen l'infinit.
Val a dir que la Laura, la Sònia i Conxi van decidir acompanyar-nos per fer-nos l'aventura més fàcil i agradable, i no només ho van aconseguir, sinó que també les hem de felicitar per la seva companyia, paciència i les seves gestions a l'hora de buscar restaurant! je,je
Per unanimitat, tothom va estar d'acord a fer la Pedals d'Occitània, perquè en teníem molt bones referències i la veritat és que no ens va decebre gens.
Ens condicionava el temps, perquè només disposàvem de dos dies per fer-la i tampoc ens hi volíem deixar la vida, així que l'Andreu Marsal i l'Albert Fitó (que ja l'havia fet i se la sabia de memòria) van fer uns arranjaments, amb estil, dels tracks originals.
La major part de l'aventura recorre per boscos, amb paisatges grandiosos i amb les muntanyes més altes del Pirineu davant nostre. Bé, de vegades davant i d'altres vegades a sota.
Nosaltres decidim començar des de Bossóst i entrem a França pel pla de les Bruixes, un lloc especial, on encara s'hi respira l'olor de les reunions de les bruixes de la Vall d'Aran i la Vall de Luchon.Comencem de tranquis, i enfilant cap a Bagneres de Luchon podem admirar una immensa daina al mig del camí... això promet.
D'aquest dia en tinc molts records, però el primer lloc del podi se l'emporta la forquilla rígida de l'Andreu Cabot, sí senyor, així es viu la ruta intensament.
També recordo els senders (propis de copa del món) després de Bagneres, aquests poblets francesos que desconeixia i on sembla que el temps no hi hagi transcorregut, la bèstia de pujada que ens fa veure paisatges increïbles amb els núvols a sota. Ah! això sí! entre pujada i pujada en Toni Fitó es menja l'entrepà de Nocilla perquè diuen que és d'absorció ràpida.
També tinc present el vertiginós descens de l'Andreu Marsal, el punt culminant del qual és el majestuós salt de l'àngel en un inesperat bassal, al bell mig del camí! Els altres, fotent-nos de riure, ens traiem el barret i només el podem aplaudir.Arribem a Saint Bertrand des Comminges a l'hora prevista, encara és clar, estem morts de gana i ja fa estona que les pedres del camí em semblen croissants.
Mentre en Toni assaboreix un Calipo merescut, la Sònia s'ho curra amb la dona francesa i ja ens diuen on ens toca dormir. Oh no! els bungalowns tenen 50 anys!
Al final, un cop fets els trasllats de mobles i matalassos, mortes les aranyes pertinents, i desinfectat el bunglaown gran, acabem dormint tots allà mateix.
Ens aixequem sense plorar, només amb alguns ais! i uis! Estem ansiosos per tornar-hi. Sortim aviat, els mànagers fan unes ampliacions al track, passem per camins construïts fa centenars d'anys, arribem a la pujada guapa i l'enfilem amb el ganivet a les dents (com sempre), atrapem 15 persones pujant (no us direm quins eren els perímetres de les seves panxes ni la mitjana d'edat..) i això ens puja molt la moral, ens sentim bons.
Un cop tots a dalt, ens fotem 100 grams de llom, l'Andreu Cabot treu un preparat xungo... per mi que el fabriquen a la universitat i l'Albert Fitó que és l'home de seny, ens guia entre la boira per trobar la baixada.Baixant a 70, en Lluís es menja un parell de paelles, però sense conseqüències.
Quan ja ens queda poc per arribar se'm trenca la cadena i penso que, per sort, ja no hauré de pedalar més, que els meus companys, com a bons amics que són, faran torns i m'apretaran durant 15 quilòmetres... i que arribaré fresc com una rosa... però no cola... amb menys de 3 minuts l'Albert Fitó ja me l'ha arreglada i no tinc excusa per continuar.
El final és d'infart, perquè en Lluís ja s'ha assabentat que tenim taula reservada al restaurant, l'Andreu Marsal vol guanyar l'etapa i per això comencem a gastar les dents del plat gros i acabem gastant les del plat petit.
Per fi, un dinar pantagruèlic al restaurant Can Sebas de Bossóst. No l'oblideu! ens deixen entrar les bicis a dins! al mig del menjador! Aquí sí que ens entenen! La meva es demana un plat de macarrons.Després del repartiment de trastos a cada cotxe, ens acomiadem, pensant que tenim ganes de tornar-hi i durant el camí de tornada ja preparem la següent, però això serà un altre dia.
Us deixo amb les fotos de l'aventura:
Cliqueu AQUÍ per veure les fotos d'en Toni.
