Crònica IRONBIKE 2011

La setmana passada vaig estar a Itàlia, a la prova més dura del món del MTB, la Ironbike;
La Ironbike és una de les curses per etapes de referència mundial, que enguany ha arribat a la seva 18ena edició.
La prova es caracteritza per la seva gran duresa, i no per la allargada de les seves etapes.
Amb 2 cims de més de 3000m, i varis de més de 2500m, en aquesta edició, el desnivell acumulat ha superat els 28000m D+ en 690Km, repartits en 7 etapes, i un total de 66h sobre la bici, gairebé 10h diàries.
El sisetema de classificació de la Ironbike és bastant complex:
Cada etapa té establert un cert temps, i cada corredor que passes d'aquell temps es penalitzat amb 10punts per cada minut que passi del temps, també hi ha un temps màxim, que si el superes quedes fora de carrera.
Dins de cada etapa, però, hi havia un o dos trams especials, que penalitzaven de manera diferent; La penalització era de 1 punt per cada segon de diferència amb el primer classificat. Per tant, els trams especials penalitzaven molt més que el total de la etapa, i això feia que si volies aconseguir una bona classificació haguéssis d'apretar més fort en els trams especials





Pròleg: Limone Piemonte
La Ironbike 2011 començava el dissabte 23 amb un pròleg de

5km, a la localitat de Limone Piemonte.
El pròleg, era una contrarellotge, que consistia en una forta pujada de pista per acabar baixant per un corriol de forta pendent, però fàcil.
Al ser una etapa tant curta vaig decidir donaro tot, i tot i trobar-me trànsit a la baixada, i fer-me perdre uns 25 segons,
vaig acabar en una excel·lent 18ena posició.















Etapa 1: Limone Piemonte – San Damiano Macra
La primera etapa es presentava assequible tot i els seus 96km i els seus 3800m D+.
Hem vaig col·locar a la línia de sortida sabent que era el corredor més jove de l'Ironbike, l'únic que amb 21 anyets hem vaig atrevïr a superar el gran repte d'acabar la prova més dura del món de MTB.
En un terreny rodador a la primera part vaig agafar-me un ritme suau, que vaig haver d'incrementar a la segona part de l'etapa ja que tothom portava un ritme bastat fort. Les baixades eren molt assequibles, i no vaig arrisgar en cap d'elles.
Per acabar l'etapa s'havia de fer un port d'asfalt que no puntuava per l'especial, i que hem vaig agafar amb molta calma, ja que hi havia un endemà. Al llarg de la prova la gran part de baixades eren molt pedregoses i amb molta pendent la qual cosa feia que braços i cervicals es carreguèssin en excès, i els corredors patíssim tant a les pujades com en les baixades.






Etapa 2: San Damiano Macra - Barge
Es presentava com la segona etapa més dura (122km i 4530m D+)de la Ironbike, havent de pujar un 3000, amb una ascenció de 45km ,que contenia alguns trams a peu, només començar. L'ascenció me la vaig agafar amb molta prudència i calma, però quan va ser el moment de la veritat vaig ser incapaç de aguantar el ritme que portava degut a problemes gastrointestinals, i fins al cim no els vaig poder sol·lucionar, arribant-hi amb els últims classificats.
A partir d'aquell moment, la meva etapa va canviar radicalment.
Quedaven per endavant 75km, amb dos ports que vaig fer a un alt ritme que hem van permetre avançar moltes posicions, com també guanyar-ne a les baixades, en les quals vaig començar a assumir algun risc, sempre però cuidant el màxim la bici, a qual cosa hem va permetre acabar les 7 etapes sense cap avaria degut a la bona posta apunt de la mecànica, i a la precaució durant el recorregut.
Les baixades d'aquesta 2a etapa ja no eren aptes per a qualsevol. El fort pendent que tenien, combinat amb les constants curves de 180º, feia que els corriols pels que passavem només fossin assequibles pels millors tècnicament. Vaig acabar l'etapa en una descepcionant 66ena posicó, que hem va fer baixar llocs a la general, però vaig acabar content de la remuntada realitzada.
En aquesta segona etapa vaig començar a veure que dels Italians no m'en podia fiar, i que els pefils de les etapes només et marcaven inici i final del port, i en cap cas et marcaven si la pujada era trencada, constant, o com era.. o en alguns casos que et marcava 300m de desnivell, realment en feies 500 i 200 de baixada, la qual cosa feia que no et poguèssis fiar mai del perfil, ni del quilòmetratge restant que et deien en els controls.












Etapa 3: Barge – Torre Pellice
L'etapa tenia dos especials curtes; una els primiers 20km, i una altre al tram final de la etapa de 25km.
Juntament amb un dels companys de viatge fins a Itàlia, vam decidir afrontar les dos especials del dia al màxim de les nostres possiblitats, sense guardar-nos res; A la primera, després de remuntar moltes posicions (ja que sortiem en ordre invers) ho vam aconseguir, i vam fer els 20km, una forta pujada i una forta baixda, amb un gran temps i vaig acabar en 13ena posició.
Fins la següent especial el terreny no era gens fàcil, ja que havies de salvar un desnivell acumulat de l'etapa de 4260m en 95km, entre els quals destacava una pujada de 10km en la qual havies de pujar 1400m.
Un cop arribats a l'inici de la segona especial va començar a ploure, i tal i com tenia previst la vaig afrontar al 100% de les meves possibilitats. La pujada s'hem va fer eterna degut al cansament, pero a la baixada, que estava molla i plena de pedres, vaig arrisgar i vaig poder entrar en una bona 32ena posició, que juntament amb el 13è lloc del matí hem feia remuntar posicions a la general.
Els participants que ja havien participat anteriorment a la prova ja parlaven que aquesta estava essent l'edició més dura de l'Ironbike. A cada etapa hi havien sumat un port respecte els últims anys.








Etapa 4: Torre Pellice - Pramollo
El dia pintava plujós, i així va ser. Només començar: pluja, que no ens va abandonar fins al final.
El que havia de ser una etapa tranquila i fàcil es va convertir en un infern, degut al fred, i al tipo de traçat, que era tot de obstacles de pedres grosses en un corriol, feia que si tocaves les pedres, tant amb la sabata, si caminaves, com amb la roda, si anaves amb bici, fos com tocar una pista de gel.
Un port de més de 2400m, que s'havia de fer caminant, va fer que tots agafèssim fred, i arribèssim a l'avituallament intermig tremolant i sense tacte als dits.
Tot i retallar l'etapa, el 5è dia de competició va ser molt dur pels participants, i més de 8h sobre la bici totalment molls, i a temperatures baixes, van convertir l'etapa en èpica.
Aquell dia la classificació importava poc (28é), però només 50 persones van arribar a meta, després de 80km i 4100m D+.









Etapa 5: Pramollo – Rif. Selleries
Duríssima etapa que tenia 3 grans ports, i acabavem a dalt del 3r, al refugi de selleries, on dormiem, a 2100m.


El primer port tenia molt de tram de caminar, i tot i agafarm-ho amb calma vaig fer el 25é.
Abans d'iniciar el 2n port passàvem per dins una mina, uns 2 o 3 km totalment foscos que havies d'anar molt en compte ja que passaves entre dos rails de tren, i en ocasions hi havia rails de tren que travessaven en diagonal i estaven molt humits. Dins la mina, tot i trobar-me cua (ja que era impossible avançar) sorprenentment vaig fer 7é. En el 2n port del dia va ser on va començar el patiment, hem va entrar un fort dolor al genoll esquerra, que a cada pedalada s'hem multiplicava, i que quan intentava fer un esforç major hem venien fortes punxades. Vaig acabar el 2n port i vaig fer tot el 3r com vaig poder, en un dia en què la classificació hem va deixar d'importar, i a partir d'aquell moment el meu únic objectiu era acabar la cursa.
Aquella nit també va ser dura, ja que després d'arribar a les 20h molls, haviem de muntar la tenda, rentar la bici, sopar, dutxar-nos, reparar la bici, etc etc.. tot amb un fred que pelava combinat amb pluja.







Etapa 6: Rif. Selleries - Sestriere
A les 5.30, sonaven les trompetes, no era el primer dia que ho feien a aquesta hora, però aquest dia ho vam patir en especial degut al fred que feia a les 5.30 del matí a 2100m d'altitud. Això sí, pedalar a les 7.00 del matí pels alps, amb tota la tranquilitat del món, no té preu.


Després de 5 etapes venia l'etapa reina, en la qual es pujava el Chebarton al final del dia, al km 90, dels 115 que finalment va tenir la etapa amb 4600 D+ (la van haver d'escurçar perquè els propis organitzadors veien que La Ironbike que ens havien preparat era una bojeria).
El dia va ser duríssim per mi; el dolor del genoll no hem va marxar, els antinflamatoris que hem vaig prendre no hem feien res, i els primers km van ser un infern, on el cap va guanyar la batalla al genoll i vaig poder evitar l'abandó.
La part dura de l'etapa i possiblament la més dura de la cursa era la pujada al Chaberton (3131m), on haviem de salvar 1800m de D+ en 15km, uns 15km que s'em van fer infernals. La majoria, evidentment, eren caminant. El meu genoll no hem permetia recolzar el peu amb la punta, la qual cosa feia que la pujada es convertís en un infern per a mí, on només podia fer força amb una de les dues cames.
Un cop a dalt, tot terreny favorable fins a meta, excepte una ascenció de 500m de desnivell.
Aquest dia va estar marcat per la polèmica, ja que el temps màxim imposat per l'organització va ser assolit per molts pocs participants, i la resta vam quedar com si haguéssim abandonat, cosa que no era cert.
L'organització, però ho va sol·lucionar col·locant-nos com a finishers a tots aquells que haguéssim pujat al Chaberton, acabant la resta d'etapes dins el temps màxim, la qual cosa però no hem satisfeia, ja que hem feia baixar molts llocs a la general, i si no hagués sigut per això hagués fet entre el 25 i el 30.


Etapa 7: Sestriere – Sauze d'Oulx
Regal de l'organització, “només” 2700m D+ en 70km, que comparat amb la resta, van ser un passeig. El mal al genoll persistia, i posar-me de peu a la bici era del tot impossible, i alhora de baixar controlar la bici era tot un repte, ja que ho havia de fer assentat, però vaig tirar d'orgull per arribar a meta patint, com no podia ser d'altre manera, ja que 2700m D+ no es fan tan fàcilment, però tot semblava poc després de 66h sobre la bici, d'haver pujat el Chaberton, d'haver patit durant 680km, d'haver pujat 28000m D+, d'haver passat calor, fred, vent, pluja i calamarsa, d' haver disfrutat en les millors baixades, d'haver rigut en els millors moments, d'haver suportat l'immensitat dels Alps, d'haver lluitat pel que volia, d'haver aconseguit l'objectiu. Tota satisfacció era petita un cop creuada la meta del repte, la meta de l'Ironbike 2011, l'edició més dura de la prova més dura del món.



















1 comentari:

  1. MOLTES FELICITATS.
    a seguir entrenant, per preperar-te per l'any que be.

    ResponElimina

Gràcies per participar d'aquest bloc. Tanmateix el C.C.Baix Ter informa que tots els missatges anònims no seran publicats.